Deriva Mussol

Seguim presents en l’àmbit educatiu formal com a mestres i professor(e)s a l’ESO i a graus universitaris. El 7 i 8 de setembre de 2023 ens vam animar a coorganitzar una sortida a peu amb nit al ras per als grups de Secundària del Centre Educatiu La Font, on l’Eva forma part de l’equip docent que està desplegant aquest nou cicle per al centre. Compartir l’estona caminant, menjant i dormint ens ofereix una qualitat en el vincle subtil i ferma a la vegada. 

A cada experiència que vivim se’ns fa més clar allò que no està gens clar d’entrada: l’invisible que va covant terra fèrtil per a tota trobada comunitària amant de la curiositat i l’ànim per al pensar i la recerca. I què hauria de ser sinó el fet de trobar-se per anar a l’escola. Des de Deriva Mussol agraïm profundament a tots els professionals i centres educatius que us sumeu a aquest compromís i que ens ajudeu a fer-ho possible. 

Les nostres respectives vides professionals segueixen entrecreuant-se amb el nostre fer, sentir i pensar d’aquests ja gairebé 12 anys de trajectòria. Sovint se’ns fa difícil destriar on comencen i acaben els fils d’aquest teixir comú que hem construït entre totes les persones que ens hem sentit còmplices i engrescades per fer del caminar una forma d’aprendre i criar noves descobertes. 

Saurines, Cooperativa de Creació Audiovisual i Producció Cultural amb seu a Valls ens van convidar el 2 de setembre de 2023 per compartir la nostra experiència. Poder donar suport a iniciatives que, com nosaltres, se sumen a entendre la deriva com a forma de relació que possibilita una estètica humanística del fer col.lectiu ens omple d’alegria i ens engresca. Vam traçar el perímetre d’un centre històric que a mig camí ens va descobrir en Josep, qui

s’emocionava en explicar-nos que es veu obligat a marxar de la casa on va néixer fa més de 70 anys, i amb en Tomeu, qui amb emoció ens parlava del llibre que està llegint sota un cel que és el sostre de casa seva. Entre mores, figues, virots i el record d’en Pixagarrafes, vam derivar amb l’Aida, en Guillem, l’Elisenda, l’Óscar, la Paloma i en Ciscu. Vam conèixer l’àmplia dimensió de les seves 

respectives trajectòries i el compromís social i polític d’iniciatives de les quals en són protagonistes i que transcendeixen l’àmbit personal per viure des de i per a la comunitat. Continuem veient créixer les complicitats que travessen de punta a punta el territori català per seguir teixint vides i alegries gràcies a la presència a la que ens comprometem quan quedem per caminar.

Caminar pel barri o altres indrets de la ciutat, explorar les seves cantonades, a hores distintes i en situacions diferents, ens permet crear-nos una cartografia en detall del lloc on vivim, ser-ne conscients, i qui sap si partícips dels canvis que s’hi produeixen. La caminada «Aiguabarreig» de l’onze de juliol de 2023 va posar en contacte els rius Mèder i Gurri, i les seves riberes amb un grup de joves de tot el tram de l’ESO apuntades a les activitats del Civicus que ofereix cada estiu l’Ajuntament de Vic. L’experiència va començar en el punt que els dos petits rius de la 

ciutat es troben per emprendre el camí plegats fins a desembocar al Ter. A partir d’aquí, es van alternar les apreciacions enmig de –MOLTA CALOR– amb la recollida d’elements que ens ajudava a explicar el nostre vincle amb l’espai recorregut i els comentaris de Jordi Bassols sobre la flora i altres qüestions que trobàvem al nostre pas. L’Ajuntament de Vic va contractar a Bassols com a Tècnic de Medi Ambient per a coordinar el projecte «Riberes de Vic», amb l’objectiu de tenir cura de la restauració fluvial dels rius Mèder i Gurri al nucli urbà de la ciutat. 

Amb aquest projecte que durarà fins al 2025 es pretén corregir moltes de les actuacions poc respectuoses amb el medi i aplicar altres de noves que afavoreixin l’harmonia entre el curs i la qualitat de l’aigua dels rius i les espècies que hi habiten, així com millorar el caràcter paisatgístic del seu entorn. La part central de la nostra deriva la va protagonitzar les ruïnes de l’antiga pelleteria Genís-Antel i el Molí d’en Saborit. Aquests indrets amb històrica seran la ubicació del futur parc fluvial que permetrà enllaçar una ribera amb millor biodiversitat.

En el transcurs del 6 al 9 de juny de 2023 l’Eva va acompanyar un grup de 2n d’ESO del Centre Educatiu La Font de Vic (del qual n’és tutora fa tres anys) en l’aventura de fer el Camí Ral des del mateix centre educatiu fins a Olot. Els quatre dies van omplir-se d’intensitat, anècdotes i regals. El grup s’estrenava en l’autogestió (la intervenció dels mestres acompanyants es limitava a vetllar els moments o ensurts estrictament necessaris). Vam poder viure a fons els reptes de caminar sota una tromba d’aigua, eixugar les sabates gràcies a una llar de foc que va semblar aparèixer per màgia, anar justos de menjar, caminar amb butllofes, perdre’s i fer 7km de més, buscar l’equilibri en els moments de cansament… 

Uns reptes que sempre s’acaben amorosint gràcies als moments plens de rialles i humor, amistat i sobretot gràcies a aquelles persones que sempre apareixen i et fan el camí fàcil. No hagués estat el mateix sense en Jon Newman, que ens va acompanyar tots els dies oferint suport en el moment just quan cadascú ho necessitava, fent-nos riure o trobant solucions per tot (i tot això mentre anava avaluant l’anglès de cada alumne/a segons les converses que anaven tenint en ruta!) Tampoc hagués estat el mateix sense en Jordi i la Glòria de La Bertrana, de qui sempre recordarem l’acollida que ens van fer en aquell primer dia de tempesta, en K100 i la colla de l’Assemblea de l’Ateneu Popular Collsacabra amb la seva magnífica actuació, 

la Maria de Ca La Rotllada, que ens va obrir les portes amb tota la confiança i que ens va regalar dormir en un lloc històric com és casa seva, l’Anna de l’Alberg de Sant Esteve d’en Bas i totes aquelles persones que es van parar a parlar amb nosaltres durant el camí. Durant els Parlem que l’Eva ha seguit fent amb el grup classe, manifesten recordar aquells dies com un temps on van saber cuidar-se i entendre’s més que mai i que ens ha de servir a partir d’ara de referència com a punt de trobada en els moments que la convivència del dia a dia a l’aula es posa més difícil. Només per això es fa imprescindible sortir a caminar amb el nostre alumnat tantes vegades com ens sigui possible. 

El blau s’estén per la terra a través del cel i la mar. Embolcalla les nostres emocions i el sentim arreu. Copsar-lo caminant terra endins, però, se’ns fa cada vegada més rar i, alhora, espectacular. Les llavors del Blauet (Centaurea cyanus) floreixen a l’estiu de manera esglaonada i dona lloc a flors blaves precioses, molt mel·líferes. Antigament, era abundant entre els camps de cereals, d’aquí que els pagesos de les nostres terres el coneixen com a “clavell del segador”.

El 4 de juny de 2023 vam celebrar el 175è aniversari del Casino de Vic sembrant 175 Blauets mentre caminàvem des de la porta de la 

històrica entitat cultural fins a la Font del Desmai de Folgueroles. Ho vam fer segons el mètode de Masanobu Fukuoka (1913-2008), el qual introduïa diferents llavors dins d’una bala anomenada Dengo Dango, moldejada amb fang i terra adobada per deixar-les caure lliurement sobre el sòl al nostre pas. Esperarem amb il·lusió per veure com les flors treuen el cap pels camps.

Una vegada més, l’imprevist del camí ens va regalar moments que recordarem sempre: com els bassals que vam haver de vorejar o admirar-nos de la pujada del cabal del riu Mèder, com si no hagués existit mai la sequera; les converses i rialles còmplices; l’esmorzar a la

Font del Pas; els segons congelats mentre esperàvem que la càmera estenopeica d’en Manel copsés el moment; en Lluís, davant de l’imponent Pont d’en Bruguer, descobrint-nos meravelles de la nostra història que mai acabem de conèixer prou, o en Ferran repassant el cartell que mostra el camí a la Font del Desmai amb un llapis de color morat i el seu traç afinat.

175 és una caminada gestada en col·laboració amb el projecte COLORS d’Axel Schmidt i Anna Defez, els quals presenten una mostra fotogràfica el 16 de juny a la tintoreria, c. Sant Pere, 11 de Vic. Allà, el Blauet lluirà acompanyat d’una flora espectacular.

La xarrada Per on puc passar? Camins públics i servituds públiques de pas al medi natural que ens va oferir el doctor en geografia Xavier Campillo Besses va ser fonamental en la seva essència! Va dilucidar molts dubtes i malentesos sobre la terminologia i dret dels camins, vam aprendre història situada, i vam comprendre que gaudir del medi natural és un privilegi que tenim. Per conservar-lo cal ser conscients i

corresponsables de les actuacions i derives que menen de la seva sobreexplotació, o mala gestió. És necessari inventariar i protegir els camins com a un bé d’interès públic. En aquesta qüestió la societat civil ha de tenir un paper actiu per reclamar els drets i deures per a la comunitat. El llibre dels camins de Xavier Campillo  Besses i Rafael López-Monné és un manual molt consistent; com diuen els seus autors «per esvair

dubtes, desfer mites i reivindicar drets». El llibre el recomanem impetuosament!

La xarrada va ser ser organitzada conjuntament amb El Casino de Vic, Rutabike, Grand Tour i la col·laboració en la difusió de Nau Côclea i ACVIC [30-03-2023 a les 19 h]. Si voleu saber més coses sobre el tema podeu contactar a través del web camígeneral.

Dissabte, 25 de març de 2023, vam visitar el descampat de Ca La Macara, El molí d’en Saborit i les restes de Genís-Antel. Es va organitzar en el marc del dia festiu entorn el Procés participatiu de la zona adobera de Vic que va organitzar l’Ajuntament, amb l’ajuda d’associacions, col·lectius artístics i veïnals de Vic.

Cada deriva, cada trobada per romandre en un espai     –descobrir-lo de nou o repensar-lo– esdevé una experiència irrepetible. Ens acompanyaren l’Edri i en

Jordi d’APRISIÓ, dos representants d’aquest grup permeable de joves que fa tres anys va donar vida al solar de Ca la Macara; veïnes de Vic que havien treballat a les fàbriques de pell o que tenen familiars que havien viscut als habitatges (ara ja abandonades) i un heterogeni grup de persones amb dedicació o interès per la força cultural dels espais urbans, especialment quan es troben al marge.

Les persones que camineu amb nosaltres feu que sortir

a gaudir del món prengui tot el sentit. Dissabte vam aprendre de les emocions que emergien dels vostres records i vam prendre més consciència tots plegats que tot allò que s’esdevé en un espai pot ser una llavor de canvi i transformació cara al futur. Totes formem part de la història de les Adoberies de Vic. “Per cada pic de pala sortien 30 idees”, ens deia en Jordi recordant els dies d’esperança i il·lusió a Ca la Macara.

El 3 d’agost de 2019 vam decidir caminar la primera de les 25 rutes que un jove Octavi Artis s’havia proposat a recollir per escrit ara ja fa més d’un segle. Un exemplar del Recull d’itineraris excursionistes (Barcelona: Ed. Mundial 1920), havia arribat de forma atzarosa a les mans d’Anna Dot, qui ho va compartir amb en Jordi Lafon i d’aquí a tot el grup. 

S’estenien davant nostre tot un traçat de camins del territori català que desconeixíem si encara era possible fer a peu. I així va començar l’aventura, política i poètica, de voler transitar aquells 

paisatges descrits, comparar-los amb els actuals i albirar al nostre pas els canvis que s’han produït als turons i muntanyes; a la massa forestal; a les cases i ermites; en la regulació del territori o l’increment d’urbanitzacions; als pobles i ciutats; i també, a la xarxa viaria. Per contra, de vegades hem constatat que alguns referents esmentats al llibre semblen aturats en el temps, com si només fes cinc minuts que l’amic Octavi Artis ens hagués precedit.

A cadascuna de les caminades que hem fet fins al moment s’hi ha anat sumant gent d’arreu, còmplices del

caminar amb qui ens anem entrecreuant en altres derives, viatges i encontres.

A la imatge 6, la infografia explica, en bel·lat blanc, l’àrea de Catalunya on es concentren les Octavianes i amb el pictograma de la caminant es mostra d’on ve la gent per compartir-les. Les entrades de l’Anna i el Jordi a Wikiloc van deixant un nou rastre per a qui vulgui seguir-lo. Altres petjades se succeeixen a través de les iniciatives i aportacions personals que cadascú deixa anar en diferents formats expressius, incloent el silenci.

Sota la dita popular Per Nadal cada ovella al seu corral vam organitzar una caminada a la deriva el 28 de desembre de 2022 que ens permetia reflexionar sobre la manera com el dret a l’habitatge i celebrar el Nadal en família es presenta, a vegades, com una quimera difícil d’acomplir. Mentre les i els participants portaven

un grapat d’ovelles de joguina a la mà el joc era buscar on repartir-les pels carrers, un gest simbòlic que volia atrapar un sentit molt més ampli que el de la tradició.

L’acció, destinada a tots els públics, relacionava el fet de caminar com a pràctica estètica i 

educativa amb una figura d’ovella en miniatura que formava part de la peça Gratacel de l’exposició GOULA. Projecte d’Art, Joc i Memòria al M|A|C Presó de Mataró que va tenir lloc del 26 de novembre de 2022 al 05 de febrer de 2023.

Seixanta anys de les riuades al Vallès (1962-2022)
3a Caminada: Rubí_Castellbisbal_El Papiol, Diumenge 17 de desembre de 2022, amb sitesize

En la tercera caminada de record ho fem atentes a les explicacions d’Albert Gusi, transitant pel costat de la riera de Rubí fins a El Papiol. En aquesta terra d’un roig intens, la implacable força de l’aigua que venia enrabiada de Terrassa ho va destruir tot al seu pas. Es va patir un nombre important de víctimes i la pèrdua de barris, empreses i hortes va ser catastròfica.

Seixanta anys després celebrem la vida caminant junts com un rizoma que s’expandeix per aprehendre els uns dels altres. Conscients de la seva bellesa i fragilitat, comprovem admirats com la natura, encara, suporta conviure amb un excés d’infraestructures, polígons i aigües depurades artificialment.

A Castellbisbal, amb barris arran del riu també patiren la riuada. En l’actualitat es pot caminar per la llera que porta a la confluència del Rubí amb el Llobregat. Aquest punt, en què la vall

s’obre, ha estat modificat durant mil·lennis per l’aiguabarreig. Ara, s’hi sumen múltiples infraestructures, nusos d’autopistes i una superposició de vies de ferrocarril. Enmig de tot, dues aparicions: la casa modernista de Can Pedrerol de Baix amb un imponent celler aturada en el temps i l’ermita de Sant Quintí del s. XII. A final, Cal Pupinet, el restaurant que va donar suport a les persones que ajudaven en les tasques de la recuperació del desastre dels aiguats.