Caminar el perímetre #Sète_2025
Dissabte 8 de novembre de 2025 vam caminar el perímetre de Sète, la ciutat occitana que viu entre el mar Mediterrani i la llacuna de Thau. Un dia sencer entre dues aigües. Vam sortir del moll del far de Saint-Louis a les set del matí, amb el sol sortint pel mar, i vam tancar la volta a les set del vespre, quan la seva llum ja es ponia amb Les Corbières al fons. De sol a sol, 30,73 km.
Al llarg del perímetre vam vorejar ribes i traçar ponts, passos arran d’aigua on la vora es replegava i ens feia aturar. Caminar Sète va ser un batec polièdric i incessant, ple de color, arquitectura, fauna, flora i vida de carrer, una quotidianitat amarada d’artesania i d’una bellesa aspra i amable. Durant la jornada vam rebre l’escalf de qui ens va voler acompanyar un tros, com la Beatrice, veïna de Sète, de qui ens va rebre i acollir enmig del recorregut, com l’equip del taller de ceràmica Broca Studio, i de qui, sense caminar-hi, ens va tenir presents: Bernard, Agnès i Jessica.
L’aigua i la llum van presentar-se amb tota la seva força magnètica, gairebé hipnòtica. Les darreres hores a les salines de Villeroy ho confirmarien. Mentre la posta de sol anava estenent el seu vel, les nostres passes lliscaven per senders esprimatxats entre les aigües de la llacuna. Aigua i més aigua, fins que ja no sabíem on acabava l’aigua i on començava el cel. El vol d’un estol d’aus que semblava seguir el nostre romandrà per sempre en la memòria compartida d’aquella jornada. Al fons, la silueta de Sète, que ens recordava la d’un cetaci. Diuen que d’aquí li ve el nom, però a Sète cada cosa té tantes versions com veus que l’expliquen. A mesura que la claror minvava, el mirall de la llacuna ens eixamplava el perímetre, que ara era el dels nostres sentits.
Havíem fet la volta. Del mar a la llacuna, de la llacuna al mar. La creu del Mont Saint-Clair i Regina Maris, reina del mar, ens havien acompanyat com a corona de l’illa. L’empremta del territori i de la natura ens va recordar, una vegada més, per què caminem i badem. A la tornada, la foscor i el silenci. Pot ser que acabéssim d’abraçar una balena.




















